 |
| Gerard Vilardaga |
A la tarda m'he ferit
per últim cop,
damunt la roca seca
envoltada de fang aspre
i camps ploguts,
i camps ploguts,
mentre els homes inquiets
furgaven la terra,
furgaven la terra,
amb l'àvia al cap
la seva veu i les històries
de vida-mort
i noms de fills.
Ara tornem a casa,
de fotre crits
de sota els llums del teatre
de sota els llums del teatre
d'un dia de pluja seguit
d'ara, tocant la nit
d'ara, tocant la nit
i plovisqueja.
Tinc la pobresa ficada al cos
i no t'ho he dit,
ni hotels ni velers-promesa,
Tinc la pobresa ficada al cos
i no t'ho he dit,
ni hotels ni velers-promesa,
només cognoms muds
i tot l'amor ben dolorit,
i tot l'amor ben dolorit,
sóc-poca-cosa-de moment,
un catàleg de pobreses
i els motius em travessen
i els motius em travessen
com la pluja, persistent,
jo vaig plovent,
hi torno: no sóc, no sé...
hi torno: no sóc, no sé...
fes veure que no t'importa
jo no puc avui.