 |
| Alessandra Sanguinetti |
Et miro i em somrius,
com si et pessigollés la panxa
el record obès
d'un acudit
mentre calles,
afilant la mirada
sota les ulleres
brutes,
velles,
apedaçades
amb cinta blanca
de paper
i esperes
qui sap què.
T'agrada seure sola
al meu davant
a la distancia
prudent
des d'on poder-me
mirar
o sentir,
potser,
Jo, doncs, et
miraré,
i tu? somriuràs
submergida
a les aigües blaves
del teu planeta insonoritzat
on els cossos no
pesen
i es regiren
alliberats,
mentre a la Terra
t’arraconen les
mosques,
les hi tens totes
picotejant-te
a la
boca
i a tu sembla no molestar-te
compartir
aquestes miques
taronges
que t'han quedat
a les vores.
No sé
si te'n adones.